De nines, coves i castells.

Hi ha un lloc on les nines es desperten per mostrar-nos els seus secrets: com les fabricaven abans i com les fabriquen ara, els preparen l’habitació als Reis Mags per a que puguen descansar després de la nit de Reis i del seu esgotador treball i ens presenten a tota la seua família, la Nancy, Barriguitas, els Click... Només heu d’anar al Museu de la Nina d’Onil per descobrir com darrere d’aquell món de fantasia es mou tot un engranatge que fa funcionar tota una comarca, encara que en aquestos moments necessite que els Reis Mags es queden més d’una nit a dormir.

De Castalla només vam fer un glop: visita al castell i passeig per la vila. Al castell de quan en quan dormia no un rei sinó un marqués, el de Dos Aigües, encara que no està massa clar qui es quedaria a dormir més vegades, si els Reis a Onil o el marqués al castell de Castalla, encara que les vistes s’ho valen. El passeig per la vila es va quedar curt per falta de temps... excusa per a tornar a completar-lo. El dinar, amb el magnífic gaspatxo va tancar perfectament el dia en bon ambient i bona companyia.

El diumenge la Mariola ens va rebre amb els braços ben oberts: aigua per tot arreu, brollant amb força de les fonts, corrent joiosa pels barrancs i omplint tolls i bassals; la vegetació despertant-se amb mil matisos de verdor i posant-se joies i perfums amb molta varietat de flors (sempre les orquídies) i les herbes aromàtiques escampant el seu reclam. Fins i tot les granotes, els gripaus i alguna serp es van deixar veure. I al capdamunt, la Cova del Bolumini i el Cabeçó de Mariola, explotació dels recursos naturals (el “bol armeni”, l’argila rogenca que li dóna nom a la cova) i arqueologia, tot en un enclavament espectacular. Una ruta ben completa que de segur repetirem.

Dues eixides diferents però complementàries que ens han permés recórrer part del nostre territori i veure’l, no tant sols mirar-lo, amb els ulls ben oberts per poder descobrir moltes de les seues cares que es poden conjuminar en un tot harmònic: indústria, patrimoni natural i cultural, imaginació, la il·lusió dels xiquets, la gastronomia, la natura, les flors... i per damunt de tot, la gent que la trepitja. Un tot que hauria de ser més valorat tant per la població com per les nostres autoritats (les quals, malauradament, moltes vegades miren sense veure).